Aquell que s’acostuma a la indisciplina
i no s’aplica a l’esforç,
quan abandona les obligacions
i es dedica al que li plau,
enveja els que compleixen el seu deure.

Hom no ha de jutjar mai
què és agradable o desagradable:
és penós no tenir el que és agradable
o que arribi el que no ho és.

Per tant, cal no considerar res agradable:
separar-se del que és agradable és un mal.
Els que no consideren res
agradable ni desagradable
estan deslligats.

El que és agradable provoca neguit,
el que és agradable és un perill;
qui deixa anar el que és agradable
no té neguit, quin perill corre?

El que és plaent provoca neguit,
el que és plaent és un perill;
qui deixa anar el que és plaent
no té neguit, quin perill corre?

L’afecció provoca neguit,
l’afecció és un perill;
qui deixa anar l’afecció
no té neguit, quin perill corre?

El plaer provoca neguit,
el plaer és un perill;
qui deixa anar el plaer
no té neguit, quin perill corre?

El voler provoca neguit,
el voler és un perill;
qui deixa anar el voler
no té neguit, quin perill corre?

Aquell que té virtut i perspicàcia,
compleix el deure amb fermesa
i veu la realitat amb certesa,
si fa la seva feina,
la gent se l’estima.

Aquell en qui ha nascut el desig d’aprendre,
està ple d’aquesta aspiració
i no pensa en els plaers dels sentits,
s’anomena “un que va a contracorrent”.

Quan un home torna sa i estalvi,
després de viure lluny molt temps,
els parents i els amics s’alegren
de la seva arribada.

Igualment, si hom fa mèrits,
quan passa d’aquest món a l’altre
els seus mèrits el reben
com els parents acullen l’estimat que arriba.