Així ho he escoltat. En una ocasió el Benaventurat residia al monestir Jevatana de Anāthapiṇḍika a Sāvatthi. En aquell temps el Benaventurat es dirigí als monjos dient:

—Monjos!

I ells replicaren:

—Venerable senyor.

Llavors, el Benaventurat els parlà d’aquesta manera:

—Monjos, allò que succeí en el passat fou que un cert deva del regne deva de Tavatimsa, atès per les verges celestials i gaudint de la quíntuple classe de plaers sensibles dels deves al parc de Nandana, recità aquest vers en aquell temps:

—Aquells qui mai no han vist el parc de Nandana, el refugi dels trenta deves amb els seus grans seguicis, no comprenen la glòria.

Quan això fou dit, monjos, un altre deva recità la següent rèplica:

—Boig! Tu no comprens el significat de les paraules dels arahats: Totes les coses condicionades y compostes són no permanents; posseeixen la naturalesa del sorgir i del cessar; havent arribat a l’existència, cessen; la realització del nibbana en el seu cessament és pacífic i gloriós.