Mendicants, una persona corrent, sense aprenentatge, experimenta sensacions agradables, sensacions doloroses i sensacions que no són ni agradables ni doloroses. I un deixeble noble, amb aprenentatge, també experimenta sensacions agradables, sensacions doloroses i sensacions que no són ni agradables ni doloroses. Llavors, què distingeix a una persona amb aprenentatge d’una sense aprenentatge?

Quan una persona corrent, sense aprenentatge, entra en contacte amb una sensació dolorosa, s’entristeix, s’angoixa, es lamenta, es colpeja el pit i plora, desconcertada. Així que experimenta dues sensacions: una de física i una de mental. Imagineu que a un home li disparessin una fletxa i, tot seguit, n’hi disparessin una altra. L’home notaria les sensacions de les dues fletxes. És d’aquesta manera que, quan una persona corrent, sense aprenentatge, entra en contacte amb una sensació dolorosa, experimenta dues sensacions: una de física i una de mental.

Quan experimenta una sensació dolorosa, la rebutja; i, quan la rebutja, hi ha de fons la tendència a rebutjar sensacions doloroses. Llavors es complau en el plaer sensorial. Per què? Perquè no coneix altra escapatòria de la sensació dolorosa que el plaer sensorial. Quan es complau en el plaer sensorial, hi ha de fons la tendència a desitjar sensacions agradables. No comprèn, tal com són, el sorgir, el cessar, la gratificació, l’inconvenient i l’escapatòria d’aquestes sensacions. Com que no ho comprèn, hi ha de fons la tendència a ignorar les sensacions que no són ni agradables ni doloroses.

Quan experimenta una sensació agradable, dolorosa, o ni agradable ni dolorosa, s’hi sent lligat. Això és el que anomeno “una persona corrent, sense aprenentatge, lligada pel naixement, la vellesa i la mort; per les penes, els laments, el dolor, la insatisfacció i l’angoixa; lligada pel patiment.”

Quan un deixeble noble, amb aprenentatge, entra en contacte amb una sensació dolorosa, no s’entristeix, ni s’angoixa, ni es lamenta, ni es colpeja el pit i plora, desconcertat. Així que experimenta una sola sensació: la física, no la mental. Imagineu que a un home li disparessin una fletxa i, tot seguit, no n’hi disparessin cap altra. L’home notaria la sensació d’una sola fletxa. És d’aquesta manera que, quan un deixeble noble, amb aprenentatge, entra en contacte amb una sensació dolorosa, experimenta una sola sensació: la física, no la mental.

Quan nota una sensació dolorosa, no la rebutja; i, al no rebutjar-la, no hi ha de fons la tendència a rebutjar sensacions doloroses. No es complau en el plaer sensorial. Per què? Perquè coneix una altra escapatòria de la sensació dolorosa que no és el plaer sensorial. Al no complaure’s en el plaer sensorial, no hi ha de fons la tendència a desitjar sensacions agradables. Comprèn, tal com són, el sorgir, el cessar, la gratificació, l’inconvenient i l’escapatòria d’aquestes sensacions. Com que ho comprèn, no hi ha de fons la tendència a ignorar les sensacions que no són ni agradables ni doloroses.

Quan experimenta una sensació agradable, dolorosa, o ni agradable ni dolorosa, se’n sent deslligat. Això és el que anomeno “un deixeble noble, amb aprenentatge, deslligat del naixement, la vellesa i la mort; de les penes, els laments, el dolor, la insatisfacció i l’angoixa; deslligada del patiment.” Això, mendicants, és el que distingeix una persona amb aprenentatge d’una sense aprenentatge.

La persona sàvia, que ha après,
no experimenta la segona sensació agradable o dolorosa.
Aquesta és la gran diferència
entre la persona sàvia, hàbil, i la persona corrent.

A qui ha après, a qui viu d’acord amb el dharma
i veu amb claredat aquest món i el següent,
les coses desitjables no li agiten la ment
i les coses indesitjables no li causen rebuig.

La seva aprovació i oposició s’han vaporitzat,
han desaparegut, no existeixen.
Coneixent el camí lliure de pol·lució i de pena,
comprèn de manera apropiada. Ha anat més enllà d’aquest estat.