Així ho he escoltat. En una ocasió un cert monjo vivia en un tram del bosc al país de Kosala. En aquell temps, aquell monjo després de menjar u retornar de la seva ronda d’almoines acostumava a baixar a l’estany i olorar l’aroma de les flors de lotus. Llavors, una deïtat que vivia en aquell tram del bosc, per compassió envers aquell monjo, amb el desig de fer sorgir el remordiment en ell i s’apropà a aquell monjo. Havent-s’hi apropat pronuncià aquests versos:

“Olores l’aroma d’aquest lotus no ofert a tu?
És un tipus de robatori. Senyor, ets un lladre d’aromes.”

(Monjo:)

“Jo no me l’emporto, no l’arrenco, oloro l’aroma romanent lluny d’ell.
Les arrels dels lotos son excavats i els lotus són arrencats, per què no s’esmenta aquest desastre?”

(Deïtat:)

“Un home amb sang a les seves mans portaria una roba bruta,
Per tant no tinc paraules per a tu. Me’n vaig, el meu deure està fet.
A un home sense màcula, en busca constant de la puresa,
Fins i tot el final de la cua d’algun demèrit sembla monstruós.”

(Monjo:)

“Realment, el no humà em coneix, per tant és compassiu amb mi.
No humà, veient les faltes com aquestes en mi en el futur,
No em permetis viure amb elles, fes-ho sense salari.”

(Deïtat:)

“Monjo, tu saps per tu mateix com s’hauria d’arribar al cel.”

Llavors, a aquell monjo li sorgí el remordiment a causa de la reflexió realitzada per la deïtat.