Així ho he escoltat. En una ocasió el Benaventurat vivia a Rājagaha, a la Roca Negra, al vessant de Isigili, amb uns cinc-cents monjos, tots ells dignes. En aquell moment el venerable MahaMoggallana estava buscant en les ments d’aquests monjos per veure si estaven alliberats i sense desitjos.

Llavors, se li va ocórrer al venerable Vangisa:

“El Benaventurat està vivint a Rājagaha, a la Roca Negra, al vessant de Isigili, amb uns cinc-cents monjos, tots ells dignes. El venerable MahaMoggallana està buscant en les ments d’aquests monjos per veure si estan alliberats i sense desitjos. I si jo lloés el venerable MahaMoggallana en presència del benaventurat amb uns versos adequats?”

Llavors, el venerable Vangisa s’aixecà del seu seient, arreglà la seva túnica i ajuntant les seves mants envers el Benaventurat digué: “Venerable Senyor, Benaventurat, m’ha vingut un pensament.”

El Benaventurat digué: “Vangisa, digues-ho.”

El venerable Vangisa pronuncià aquests versos significatius en presència del Benaventurat, en al·lusió al venerable MahaMoggallana:

“El savi que ha marxat més enllà del sofriment s’asseu al costat del Gran Ésser.
Els seus deixebles examinen els seus èxits del triple coneixement.
Moggallana és poderós i coneix el seu alliberament i la fi dels desitjos.
El savis dotats amb molt poders s’associen amb el Gautama.”